Això ja s'ha acabat

Han passat dos mesos i mig des de la meva segona experiència en el món dels blogs. El primer blog, el vaig deixar poc abans de començar l'assignatura que em va obligar a obrir-ne un altre. Ara ha arribat l'hora de tancar aquest. Això no obstant, sento certa atracció per aquest sistema que ens permet publicar les nostres reflexions a través de la xarxa. Suposo que aprofitaré aquestes vacances per crear-me una altra direcció. Aquesta vegada, però, probaré amb wordpress per saber com és. M'agrada molt això de tenir un espai propi per publicar escrits, vídeos o imatges.

Joguines interactives

Fa pocs dies, la meva mare i jo vam parlar sobre què se li pot regalar al meu nebot (i al seu nét) de dos anys. Encara és molt petit, però jo estic desitjant que aprengui a llegir per regalar-li llibres. No sé si us heu fixat. En les llibreries, hi ha un munt de contes per nens que són súper divertits. De fet, fins i tot m'he comprat algun de tant en tant. El meu nebot encara no pot gaudir-los. Està en època de joguines que li cridin l'atenció i aquestes coses.

Vaig decidir mirar revistes per trobar idees. I quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir que les noves tecnologies estan a l'ordre del dia pel que fa al tema de les joguines. Hi havia moltíssims exemples: una bicicleta sense rodes que es connecta al televisor perquè els nens pedalegin per escenaris virtuals; un DVD en el Magia Borràs de tota la vida, en què diferents mags donaven les instruccions; un ós de peluix amb una pantalla interactiva a la panxa que ensenya les lletres, els números i els colors; una nina amb un micròfon que imita els moviments del nen quan canta; uns contes amb un lector que portava una càmera infraroja per interpretar les paraules, els personatges (aquest no he entès gaire bé què era); i una màquina per crear un sistema de vida virtual amb els trets físics que el nen vulgui. 

Amb aquest tipus de joguines, és evident que els nens, cada cop més, sabran com funciona tot el món virtual. Ara bé, crec que hauríem d'introduir-los en aquest món amb certa mesura. Està bé que rebin regals súper interactius, però també hauríem de regalar una pilota de les de tota la vida o un llibre, amb lletres i fulls de sempre. 

La TDT

És per quasi bé tothom que al 2010 hi haurà el que s'anomena l'apagada analògica. És a dir, les cadenes deixaran d'emetre en analògic i es passen al formant digital. Com quasi bé tot avui en dia, que el tema del digital està de moda. 

En teoria, se suposa que l'espectador podrà gaudir de la programació de la televisió. Ara bé, no només això, sinó que podrà des de consultar el temps que farà el cap de setmana fins a reservar habitació en un hotel. 

Per altra banda, cal recordar que els joves, cada cop, estem més allunyats del televisor i els que més digitals som. Davant la petita pantalla, per contra, s'han quedat enganxats tots aquells que, per edat o altres motius, no s'han adonat que Internet mola molt més. I és que, gràcies a la xarxa, podem fer, des de fa temps, tot el que ens promet la TDT.

Si uneixo aquests dos fets, em vé al cap una situació que, per molts, pot ser familiar. Ja m'imagino l'àvia o la mare d'algun de nosaltres, demanant-li al nét-fill com es posa TV3 en aquesta televisió nova. 

En conclusió: que els joves acabarem fins als nassos d'haver d'explicar com funciona la TDT i la gent gran no sabrà aprofitar els beneficis que podria tenir.

Per acabar, us deixo un vídeo que explica què és això de la TDT d'una manera amena:

La nova figura de l'intel·lectual

Fa uns dies, en l’agència que estava realitzant les pràctiques de la carrera, vaig haver de pensar un concepte relacionat amb els intel·lectuals. Vaig començar a buscar a internet què significava exactament això de ser intel·lectual. Suposo que tots tenim en l’imaginari col·lectiu, un home d’edat mitjana, una mica bohemi, fumador de pipa, envoltat de llibres. Per molts, això és un intel·lectual, una persona dedicada al cultiu de les ciències i les lletres. 

Ara bé, fent aquesta recerca a Internet, vaig trobar que, arran de l’era digital, hi ha polèmica al voltant d’aquesta figura. Sembla ser que es pensa que hi ha hagut un moment de paràlisi intel·lectual, a causa de la cultura de masses. Es va dir que els intel·lectuals van haver de desaparèixer i posar-se a treballar en alguna cosa: diaris, universitats, grans companyies. Això va provocar que, molts, haguéssin de deixar de pensar per si mateixos per tal d’unir-se a la ideologia de la màquina que els alimentava. 

Però s’ha produït un canvi. Gràcies a Internet, segons es diu per la xarxa, pot formar-se un altre tipus d’intel·lectual. El que expresa la seva veu a través d’aquest nou espai virtual. D’aquesta manera, aquestes persones poden tornar a treballar de manera autònoma. 

A partir d’aquí, a mi m’agrada pensar que la intel·lectualitat ja no es reserva per un determinat tipus de persona ben posicionada en la societat. Sinó que, qualsevol de nosaltres, amb idees valioses i novedoses per a la humanitat, podem llençar la nostra ideologia i aconseguir que altres ens llegeixin. Internet ens obre la possibilitat de reconvertir la figura de l’intel·lectual. I és que, ara, nosaltres també podem ser-ho.

Sobre el futur de la distribució cinematogràfica II

El meu últim post parlava de les incerteses del futur de la distribució cinematogràfica davant les possibilitats que ha obert la xarxa. Uns dies més tard d’haver-lo escrit, per sorpresa meva, vaig trobar una notícia a l’ADN amb el següent titular: Cine en Youtube. Segons explica la notícia, la productora Metro-Goldwyn Mayer ha negociat amb Google que es poguin emetre algunes de les seves pel·lícules en streaming (tecnologia que permet veure un vídeo sense haver-se’l de baixar a l’ordinador) al Youtube. Ara bé, aquest visionat serà possible perquè s’hi inclourà publicitat.

Segons la Metro, amb aquesta accció, pretenen que els seus canals al Youtube funcionin com a videoclubs i, així, acabar amb la pujada i baixada de les seves pel·lícules a Internet de manera il·legal.

A Espanya, fa temps que podem veure tot tipus de films en streaming gràcies a pàgines com Cinetube o Estrenosonline, tot i que sense control dels drets.

Sobre això, hi ha dues coses que em fan pensar: per què hauríem de veure una peli en el canal de la MGM, amb publicitat, mentre podem veure-la en un altre lloc sense la molesta publicitat? I, d’altra banda, com s’ha près això Apple, en què la descarrega amb drets s’ha de pagar a un relatiu baix preu a través del seu iTunes Store?

Sobre el futur de la distribució cinematogràfica

S'han donat suficients exemples i arguments sobre el tema que Internet és el mitjà del futur. De fet, en comunicació, ja fa temps que es diu que, si no estàs a la xarxa, no existeixes. A Internet conviuen les grans empreses, que hi publiquen contingut, amb la gent del carrer, que també hi pot publicar contingut.

Si a aquests dos fets li unim la democratització dels preus en càmeres de vídeo i, alhora, el fet que les càmeres digitals són senzilles d'utilitzar, podem topar-nos amb la controversia sobre el futur del cinema.

Amb aquest avanç tecnològic, qualsevol persona pot fer una pel·lícula i distribuir-la gratuïtament per Internet. Ja no cal tenir contactes amb una sala de cine. Un exemple de film que ha aconseguit força difusió gràcies a aquest mitjà és Zeitgeist.

Davant d'això, crec que cal preguntar-nos una questió: si el sistema de distribució cinematogràfic tracional desapareixerà. Per una banda, tenim l'exemple de la ràdio que, quan va aparèixer la televisió, tothom creia que acabaria desapareixent. Els anys ens han demostrat el contrari. Ara bé, per una altra banda, per què continuar pagant diners si a casa puc tenir una sala de cinema que m'ofereix un ventall més ampli per escollir? És a dir, gràcies a la xarxa, podem decidir veure la última de Hollywood o el que ha gravat el veí del costat.

Personalment, crec que els cinemes tradicionals s'han de replantejar. Han de començar a proporcionar noves experiències que no es puguin tenir a casa, davant de l'ordinador.

Màrqueting viral, una moda més o un nou recurs?

Últimament, el màrqueting viral està de moda. Des de l'explosió de l'Amo a Laura per MTV i el Opá, yo viasé un corrá, sembla que la gent està molt disposada a enviar-se vídeos. A partir d'aquí, moltes agències han començat a pensar en petites històries per passar a través de la xarxa. La gent de publicitat pensa que els consumidors estan disposats a perdre el temps amb aquest tipus de creativitats virals. Això no obstant, jo crec que els targets són molt més ganduls del que es pretén.

Ja fa bastants anys que tinc correu electrònic i, des de llavors, mai he rebut un vídeo de màrqueting viral. Bé, menteixo, recordo que vaig rebre el de Amo a Laura. Res més. Sí que he rebut vídeos, però no que tinguessin un missatge comercial darrere. En el cas que n'hagués rebut, dubto molt que l'hagués reenviat a algun dels meus contactes. La meva experiència personal crec que pot ser extrapolable a una part del públic jove. I, per contra, se suposa que som els que més estem ficats dins la xarxa.

Per tant, crec que és necessari buscar alternatives més novedoses al màrqueting viral. Diria, fins i tot, que el màrqueting viral ha passat de moda. Personalment, crec que hauríem d'anar més encaminats cap a la interacció instantània i no pas a demanar una col·laboració (en el cas del viral, que s'envii als amics). Perquè, al consumidor, li costa expandir la comunicació de les empreses si això li suposa un mínim d'esforç.

Famosos de la xarxa

De tant en tant, visito pàgines web a l'estil de yonkis o la llista de Los 40 frikis per tal de passar una estona divertida davant l'ordinador. En la primera, es publiquen curiositats de qualsevol mena; mentre que la segona és una llista de vídeos de gent una mica "especial" que hi ha escampats per la xarxa. Personalment, us recomano Las hermanas del baptisterio i La socorrista. Tot i que n'hi ha uns quants de divertits i flipants.

Per altra banda, hi ha una altra tipologia de pàgines, especialment blogs, on gent comú s'ha dedicat a penjar les intimitats pròpies i alienes i, al final, s'ha fet famosa. El referent típic és la web de Pérez Hilton, que s'ha dedicat a ventilar tots els secrets de Hollywood. Això no obstant, hi ha una sèrie de noies que han saltat de l'anonimat parlant de la seva vida en blogs; l'exemple espanyol és la Gala (o, com es coneix a Internet, am_lul).

Són dues tipologies de pàgines diferents, d'acord; però és cert que, abmdues, tenen moltes visites diàries i que pertanyen a l'entreteniment.

Aquest fet m'ha fet reflexionar sobre un aspecte. Mentre que les televisions i els anunciants s'estan gastant milions d'euros per atraure l'atenció del seu públic, el seu públic és a Internet mirant el vídeo d'una persona anònima a través de l'ordinador. És a dir, anunciants i mitjans clàssics estan perdent la batalla de la producció de continguts. Cada vegada més, ens interessem pel que fan les persones del carrer i no les marques. Per una vegada, sembla ser que som nosaltres els que tenim el poder d'una gran màquina, que aquesta màquina no pertany a cap gran companyia. I això m'agrada.

Creacions artístiques i drets d'autor

Abans d'aquest blog, en mantenia un altre que dedicava a escriure algunes coses que em passaven pel cap. Es deia Escriure o ser desnonat. Amb el temps, però, vaig perde l'interès i vaig abandonar-lo de mala manera. El que no he abandonat és l'escriptura. De fet, tinc bastant clar que m'agradaria dedicar-me a alguna cosa relacionada amb aquesta.

Així, com tants altres, m'agrada estar atenta a noves maneres de donar a conèixer-me a través de La Màquina. Sé de molts bloggers que han aconseguit publicar un llibre gràcies a Internet. Ara bé, tots sabem que, en aquest mitjà, podem copiar i agafar qualsevol creació artística (text, vídeo, imatge, etc.) d'una persona a qui no coneixem. I presentar-la com a pròpia. A Internet no hi ha drets d'autor tal com els hem conegut dins el marc de la nostra societat occidental fins ara. 

Davant d'això, han sorgit alternatives, com Creative Commons, que es miren els drets d'autor des d'una altra perspectiva. Segons diuen, amb les noves tecnologies de la informació, es tracta de col·laborar els uns amb els altres, utilitzant les creacions artístiques alienes per enrriquir les pròpies. En les FAQ's de Creative Commons ho podeu trobar explicat amb més detall. 

Ara bé, tot i que em sembla una opció interessant per aquells que publiquem les nostres coses a Internet, no puc evitar pensar que, a partir d'ara, els artistes han de buscar noves formes per poder guanyar diners i poder mantenir-se del seu art. Per exemple, una persona publica a la xarxa la seva pel·lícula sota la llicència Creative Commons i molta gent la veu. Això no obstant, no ha guanyat diners. S'haurà de tornar a la figura del mecenes? O els que vulguin fer art hauran de trobar un altre treball per mantenir-se?

ReacTable, música electrònica tangible

Vaig fer una assignatura de lliure elecció al segon curs de carrera, en què un grup d'alumnes va parlar-nos del ReacTable com a treball del curs. Va ser la primera notícia que vaig tenir d'aquest instrument. Uns mesos després, vaig veure que una de les meves cantants preferides, la Björk, el comprava per la seva gira. A partir d'aquí, comença la història que tots sabem.

Des de la primera vegada que el vaig veure, se'm va ocórrer una analogia amb els ordinadors. Penso que el grup d'investigació de la UPF, a càrrec de Sergi Jordà, ha pogut crear una cosa tan revolucionària com ho va ser, en el seu moment, l'Alto de Xerox. El motiu pel qual crec això és l'interfície tangible, una de les característiques principals del ReacTable. Mentre que l'Alto fou el primer ordinador que utilitzava les finestres i metàfores d'un escriptori, aquest nou instrument electrònic es basa en un sistema tangible de freqüències. Aquestes, a més de produir els sons, vibren sobre la taula i formen ones; de manera que es pot gaudir de la seva part visual també.

Una de les característiques de ReacTable és que pretèn acostar la música a aquells que no en saben, i no només als que ja en coneixen el seu llenguatge. I no és aquest el mateix desig que compartien els creadors de la interfície de finestres per l'ordinador?

Internet ens atrapa

Navegant per Internet, he trobat un anunci que utilitza en personatge enganxat a Internet. Per veure'l, punxeu aquí. Deixant de banda la creativitat més o menys ingeniosa, trobo que em serveix d'exemple per reflexionar la manera en què, a vegades, fem ús d'Internet. No vull parlar de casos extrems, de persones completament dependents del que passa en aquest món virtual; sinó d'una situació que les persones que l'utilitzem freqüentment poder haver viscut amb certa facilitat. I és el fet que, molts cops, passem hores i hores navengant, sense fer res en concret. És el zapping actual. Ens seiem davant l'ordinador, mirem pàgines i pàgines, sense buscar res en concret, de link en link, mirant vídeos o llegint entrades absurdes a la wikipèdia. 

"Internet és una eina que et pot donar molta informació", és el que em va dir el meu germà el dia en què vaig tenir contacte amb aquest món col·lectiu. Ara bé, mai vaig imaginar que podria arribar a veure'm submergida dins un allau d'informació. Donant voltes per la xarxa, com si llegís una enciclopèdia enorme saltant-me línies de text, sense retenir res i sense cap tipus d'ordre. 

Personalment, sento que no he aprofitat el temps després d'una tarda fent zapping per Internet; és com si hagués passat hores mirant "El diario de Patricia" i coses per l'estil. Així doncs, he près la decisió de no deixar-me endur pel corrent de la xarxa. La decisió ha de ser meva, no d'aquesta gran màquina. La decisió és nostra, de cada un de nosaltres en particular. Creieu que Internet us atrapa?

Converses virtuals

Molta gent de la meva generació, els que no hem nascut amb un ordinador sota el braç, però que aviat vam acostumar-nos a Internet, habitualment parlem amb altres a través de xat. Ja sigui amb pàgines web o amb programes de missatgeria instantània. El cas és que crec que tots podem reconèixer-nos davant de l'ordinador, mantenint unes quatre converses alhora, escoltant música i fent els deures. Per alguna cosa se'ns diu la generació multitasca (entre altres denominacions).

Però avui voldria fixar-me en el fet que, cada cop més, les converses virtuals estan normalitzades dins el nostre dia a dia. Habitualment, per ser políticament correctes, es diu que no es pot parlar de segons quines coses pel messenger. És a dir, no es poden plantejar temes que puguin suscitar controvèrsia ja que, probablement, per la falta de l'expressió corporal, hi ha maltentesos. Qui no s'ha vist mai sorprès discutint amb algú sobre una tonteria dita amb aquesta forma de comunicació? 

I no només això, sino que podem rebel·lar els més íntims secrets, pensant que parlem amb el nostre amic. Ara bé, a no ser que s'utilitzi web cam, mai podem saber a ciència certa que mantenim una conversa en privat. Suposo que tothom podrà trobar algun exemple en la vida d'algú que ha dit més del compte, pensant-se que, a l'altra banda, només hi havia una persona.

En la vida real, mencionem converses mantingudes per missatgeria instantània, sense que hi hagi la mínima sospita de res. I és que aquest tipus de comunicació ens és completament normal. Per nosaltres, és habitual quedar al messenger, com qui abans quedava per anar al parc de sota casa. Substituim els sons per lletres en pantalla i l'expressió corporal per emoticones amb absoluta normalitat. 

Second Life, una còpia

En una assignatura d'aquesta llicenciatura, el professor va anunciar que faríem una classe a través de Second Life per tractar el tema de la interactivitat. Després d'haver-me de crear un compte i un personatge, vaig anar al punt de trobada per fer la classe.

Allò era un caos. Una quarantena d'alumnes estàvem reunits al voltant del professor; la majoria, sense fer res, quiets i sense participar. Només uns quants parlàven. El problema principal era que, si hi havia molta gent alhora fent comentaris, el sistema es saturava i tot anava molt lent. A banda dels problemes tècnics, però, no crec que aquesta sessió em servís per gaire cosa més que com una anècdota per explicar.

Trobo que una de les coses més interessants que ens pot aportar internet i la seva interactivitat és el fet de poder comunicar-nos de noves formes entre les persones. Internet ha de servir-nos per complementar la nostra comunicació, no per substituir-la. I trobo que aquest és l'error de Second Life, voler formar un substitut del món. No ens serveix de res crear rèpliques del món real dins l'esfera virtual ja que, afortunadament, encara podem gaudir de les relacions de carn i ossos. Suposo que és per aquest fet, entre altres, que Second Life no ha tingut l'èxit d'altres plataformes com Facebook o myspace. Mentre que el primer no aporta novetat a les relacions entre persones; els segons, sense seguir els patrons de la realitat, ofereixen serveis només possibles gràcies a Internet.

Experiències virtuals

A vegades recordo les meves primeres experiències amb Internet. Recordo que anava a casa el meu germà gran i utilitzava la seva tarifa plana durant unes hores. De fet, encara recordo perfectament el dia en què em vaig crear la primera adreça de correu electrònic Hotmail. Han passat uns quants anys des d'això i ja he tingut més de cinc e-mails, he parlat pel msn, he pujat videos al youtube, he mantingut dos fotologs, aquest és el segon bloc que obro, he participat en fòrums de debat virtuals i he fet milions de cerques amb Google, entre altres coses.

Internet s'ha ficat dins la meva vida fins a límits que, fa uns anys, eren insospitats. Gràcies a ell, m'informo, aprenc, em relaciono, participo en la societat. He ensenyat la màquina i ella m'ha ensenyat a mi. 

La meva experiència virtual és semblant a l'experiència de moltes altres persones. Dia a dia, eduquem la Màquina amb els nostres coneixements. Internet és una font d'informació immensa. Una gran memòria col·lectiva. Si li ensenyem tot el que nosaltres sabem, arribarà el dia en què la Màquina prengui decisions per si mateixa? Què pot passar, llavors?