De tant en tant, visito pàgines web a l'estil de yonkis o la llista de Los 40 frikis per tal de passar una estona divertida davant l'ordinador. En la primera, es publiquen curiositats de qualsevol mena; mentre que la segona és una llista de vídeos de gent una mica "especial" que hi ha escampats per la xarxa. Personalment, us recomano Las hermanas del baptisterio i La socorrista. Tot i que n'hi ha uns quants de divertits i flipants.
Per altra banda, hi ha una altra tipologia de pàgines, especialment blogs, on gent comú s'ha dedicat a penjar les intimitats pròpies i alienes i, al final, s'ha fet famosa. El referent típic és la web de Pérez Hilton, que s'ha dedicat a ventilar tots els secrets de Hollywood. Això no obstant, hi ha una sèrie de noies que han saltat de l'anonimat parlant de la seva vida en blogs; l'exemple espanyol és la Gala (o, com es coneix a Internet, am_lul).
Són dues tipologies de pàgines diferents, d'acord; però és cert que, abmdues, tenen moltes visites diàries i que pertanyen a l'entreteniment.
Aquest fet m'ha fet reflexionar sobre un aspecte. Mentre que les televisions i els anunciants s'estan gastant milions d'euros per atraure l'atenció del seu públic, el seu públic és a Internet mirant el vídeo d'una persona anònima a través de l'ordinador. És a dir, anunciants i mitjans clàssics estan perdent la batalla de la producció de continguts. Cada vegada més, ens interessem pel que fan les persones del carrer i no les marques. Per una vegada, sembla ser que som nosaltres els que tenim el poder d'una gran màquina, que aquesta màquina no pertany a cap gran companyia. I això m'agrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada