Famosos de la xarxa

De tant en tant, visito pàgines web a l'estil de yonkis o la llista de Los 40 frikis per tal de passar una estona divertida davant l'ordinador. En la primera, es publiquen curiositats de qualsevol mena; mentre que la segona és una llista de vídeos de gent una mica "especial" que hi ha escampats per la xarxa. Personalment, us recomano Las hermanas del baptisterio i La socorrista. Tot i que n'hi ha uns quants de divertits i flipants.

Per altra banda, hi ha una altra tipologia de pàgines, especialment blogs, on gent comú s'ha dedicat a penjar les intimitats pròpies i alienes i, al final, s'ha fet famosa. El referent típic és la web de Pérez Hilton, que s'ha dedicat a ventilar tots els secrets de Hollywood. Això no obstant, hi ha una sèrie de noies que han saltat de l'anonimat parlant de la seva vida en blogs; l'exemple espanyol és la Gala (o, com es coneix a Internet, am_lul).

Són dues tipologies de pàgines diferents, d'acord; però és cert que, abmdues, tenen moltes visites diàries i que pertanyen a l'entreteniment.

Aquest fet m'ha fet reflexionar sobre un aspecte. Mentre que les televisions i els anunciants s'estan gastant milions d'euros per atraure l'atenció del seu públic, el seu públic és a Internet mirant el vídeo d'una persona anònima a través de l'ordinador. És a dir, anunciants i mitjans clàssics estan perdent la batalla de la producció de continguts. Cada vegada més, ens interessem pel que fan les persones del carrer i no les marques. Per una vegada, sembla ser que som nosaltres els que tenim el poder d'una gran màquina, que aquesta màquina no pertany a cap gran companyia. I això m'agrada.

Creacions artístiques i drets d'autor

Abans d'aquest blog, en mantenia un altre que dedicava a escriure algunes coses que em passaven pel cap. Es deia Escriure o ser desnonat. Amb el temps, però, vaig perde l'interès i vaig abandonar-lo de mala manera. El que no he abandonat és l'escriptura. De fet, tinc bastant clar que m'agradaria dedicar-me a alguna cosa relacionada amb aquesta.

Així, com tants altres, m'agrada estar atenta a noves maneres de donar a conèixer-me a través de La Màquina. Sé de molts bloggers que han aconseguit publicar un llibre gràcies a Internet. Ara bé, tots sabem que, en aquest mitjà, podem copiar i agafar qualsevol creació artística (text, vídeo, imatge, etc.) d'una persona a qui no coneixem. I presentar-la com a pròpia. A Internet no hi ha drets d'autor tal com els hem conegut dins el marc de la nostra societat occidental fins ara. 

Davant d'això, han sorgit alternatives, com Creative Commons, que es miren els drets d'autor des d'una altra perspectiva. Segons diuen, amb les noves tecnologies de la informació, es tracta de col·laborar els uns amb els altres, utilitzant les creacions artístiques alienes per enrriquir les pròpies. En les FAQ's de Creative Commons ho podeu trobar explicat amb més detall. 

Ara bé, tot i que em sembla una opció interessant per aquells que publiquem les nostres coses a Internet, no puc evitar pensar que, a partir d'ara, els artistes han de buscar noves formes per poder guanyar diners i poder mantenir-se del seu art. Per exemple, una persona publica a la xarxa la seva pel·lícula sota la llicència Creative Commons i molta gent la veu. Això no obstant, no ha guanyat diners. S'haurà de tornar a la figura del mecenes? O els que vulguin fer art hauran de trobar un altre treball per mantenir-se?

ReacTable, música electrònica tangible

Vaig fer una assignatura de lliure elecció al segon curs de carrera, en què un grup d'alumnes va parlar-nos del ReacTable com a treball del curs. Va ser la primera notícia que vaig tenir d'aquest instrument. Uns mesos després, vaig veure que una de les meves cantants preferides, la Björk, el comprava per la seva gira. A partir d'aquí, comença la història que tots sabem.

Des de la primera vegada que el vaig veure, se'm va ocórrer una analogia amb els ordinadors. Penso que el grup d'investigació de la UPF, a càrrec de Sergi Jordà, ha pogut crear una cosa tan revolucionària com ho va ser, en el seu moment, l'Alto de Xerox. El motiu pel qual crec això és l'interfície tangible, una de les característiques principals del ReacTable. Mentre que l'Alto fou el primer ordinador que utilitzava les finestres i metàfores d'un escriptori, aquest nou instrument electrònic es basa en un sistema tangible de freqüències. Aquestes, a més de produir els sons, vibren sobre la taula i formen ones; de manera que es pot gaudir de la seva part visual també.

Una de les característiques de ReacTable és que pretèn acostar la música a aquells que no en saben, i no només als que ja en coneixen el seu llenguatge. I no és aquest el mateix desig que compartien els creadors de la interfície de finestres per l'ordinador?

Internet ens atrapa

Navegant per Internet, he trobat un anunci que utilitza en personatge enganxat a Internet. Per veure'l, punxeu aquí. Deixant de banda la creativitat més o menys ingeniosa, trobo que em serveix d'exemple per reflexionar la manera en què, a vegades, fem ús d'Internet. No vull parlar de casos extrems, de persones completament dependents del que passa en aquest món virtual; sinó d'una situació que les persones que l'utilitzem freqüentment poder haver viscut amb certa facilitat. I és el fet que, molts cops, passem hores i hores navengant, sense fer res en concret. És el zapping actual. Ens seiem davant l'ordinador, mirem pàgines i pàgines, sense buscar res en concret, de link en link, mirant vídeos o llegint entrades absurdes a la wikipèdia. 

"Internet és una eina que et pot donar molta informació", és el que em va dir el meu germà el dia en què vaig tenir contacte amb aquest món col·lectiu. Ara bé, mai vaig imaginar que podria arribar a veure'm submergida dins un allau d'informació. Donant voltes per la xarxa, com si llegís una enciclopèdia enorme saltant-me línies de text, sense retenir res i sense cap tipus d'ordre. 

Personalment, sento que no he aprofitat el temps després d'una tarda fent zapping per Internet; és com si hagués passat hores mirant "El diario de Patricia" i coses per l'estil. Així doncs, he près la decisió de no deixar-me endur pel corrent de la xarxa. La decisió ha de ser meva, no d'aquesta gran màquina. La decisió és nostra, de cada un de nosaltres en particular. Creieu que Internet us atrapa?

Converses virtuals

Molta gent de la meva generació, els que no hem nascut amb un ordinador sota el braç, però que aviat vam acostumar-nos a Internet, habitualment parlem amb altres a través de xat. Ja sigui amb pàgines web o amb programes de missatgeria instantània. El cas és que crec que tots podem reconèixer-nos davant de l'ordinador, mantenint unes quatre converses alhora, escoltant música i fent els deures. Per alguna cosa se'ns diu la generació multitasca (entre altres denominacions).

Però avui voldria fixar-me en el fet que, cada cop més, les converses virtuals estan normalitzades dins el nostre dia a dia. Habitualment, per ser políticament correctes, es diu que no es pot parlar de segons quines coses pel messenger. És a dir, no es poden plantejar temes que puguin suscitar controvèrsia ja que, probablement, per la falta de l'expressió corporal, hi ha maltentesos. Qui no s'ha vist mai sorprès discutint amb algú sobre una tonteria dita amb aquesta forma de comunicació? 

I no només això, sino que podem rebel·lar els més íntims secrets, pensant que parlem amb el nostre amic. Ara bé, a no ser que s'utilitzi web cam, mai podem saber a ciència certa que mantenim una conversa en privat. Suposo que tothom podrà trobar algun exemple en la vida d'algú que ha dit més del compte, pensant-se que, a l'altra banda, només hi havia una persona.

En la vida real, mencionem converses mantingudes per missatgeria instantània, sense que hi hagi la mínima sospita de res. I és que aquest tipus de comunicació ens és completament normal. Per nosaltres, és habitual quedar al messenger, com qui abans quedava per anar al parc de sota casa. Substituim els sons per lletres en pantalla i l'expressió corporal per emoticones amb absoluta normalitat. 

Second Life, una còpia

En una assignatura d'aquesta llicenciatura, el professor va anunciar que faríem una classe a través de Second Life per tractar el tema de la interactivitat. Després d'haver-me de crear un compte i un personatge, vaig anar al punt de trobada per fer la classe.

Allò era un caos. Una quarantena d'alumnes estàvem reunits al voltant del professor; la majoria, sense fer res, quiets i sense participar. Només uns quants parlàven. El problema principal era que, si hi havia molta gent alhora fent comentaris, el sistema es saturava i tot anava molt lent. A banda dels problemes tècnics, però, no crec que aquesta sessió em servís per gaire cosa més que com una anècdota per explicar.

Trobo que una de les coses més interessants que ens pot aportar internet i la seva interactivitat és el fet de poder comunicar-nos de noves formes entre les persones. Internet ha de servir-nos per complementar la nostra comunicació, no per substituir-la. I trobo que aquest és l'error de Second Life, voler formar un substitut del món. No ens serveix de res crear rèpliques del món real dins l'esfera virtual ja que, afortunadament, encara podem gaudir de les relacions de carn i ossos. Suposo que és per aquest fet, entre altres, que Second Life no ha tingut l'èxit d'altres plataformes com Facebook o myspace. Mentre que el primer no aporta novetat a les relacions entre persones; els segons, sense seguir els patrons de la realitat, ofereixen serveis només possibles gràcies a Internet.

Experiències virtuals

A vegades recordo les meves primeres experiències amb Internet. Recordo que anava a casa el meu germà gran i utilitzava la seva tarifa plana durant unes hores. De fet, encara recordo perfectament el dia en què em vaig crear la primera adreça de correu electrònic Hotmail. Han passat uns quants anys des d'això i ja he tingut més de cinc e-mails, he parlat pel msn, he pujat videos al youtube, he mantingut dos fotologs, aquest és el segon bloc que obro, he participat en fòrums de debat virtuals i he fet milions de cerques amb Google, entre altres coses.

Internet s'ha ficat dins la meva vida fins a límits que, fa uns anys, eren insospitats. Gràcies a ell, m'informo, aprenc, em relaciono, participo en la societat. He ensenyat la màquina i ella m'ha ensenyat a mi. 

La meva experiència virtual és semblant a l'experiència de moltes altres persones. Dia a dia, eduquem la Màquina amb els nostres coneixements. Internet és una font d'informació immensa. Una gran memòria col·lectiva. Si li ensenyem tot el que nosaltres sabem, arribarà el dia en què la Màquina prengui decisions per si mateixa? Què pot passar, llavors?