La nova figura de l'intel·lectual

Fa uns dies, en l’agència que estava realitzant les pràctiques de la carrera, vaig haver de pensar un concepte relacionat amb els intel·lectuals. Vaig començar a buscar a internet què significava exactament això de ser intel·lectual. Suposo que tots tenim en l’imaginari col·lectiu, un home d’edat mitjana, una mica bohemi, fumador de pipa, envoltat de llibres. Per molts, això és un intel·lectual, una persona dedicada al cultiu de les ciències i les lletres. 

Ara bé, fent aquesta recerca a Internet, vaig trobar que, arran de l’era digital, hi ha polèmica al voltant d’aquesta figura. Sembla ser que es pensa que hi ha hagut un moment de paràlisi intel·lectual, a causa de la cultura de masses. Es va dir que els intel·lectuals van haver de desaparèixer i posar-se a treballar en alguna cosa: diaris, universitats, grans companyies. Això va provocar que, molts, haguéssin de deixar de pensar per si mateixos per tal d’unir-se a la ideologia de la màquina que els alimentava. 

Però s’ha produït un canvi. Gràcies a Internet, segons es diu per la xarxa, pot formar-se un altre tipus d’intel·lectual. El que expresa la seva veu a través d’aquest nou espai virtual. D’aquesta manera, aquestes persones poden tornar a treballar de manera autònoma. 

A partir d’aquí, a mi m’agrada pensar que la intel·lectualitat ja no es reserva per un determinat tipus de persona ben posicionada en la societat. Sinó que, qualsevol de nosaltres, amb idees valioses i novedoses per a la humanitat, podem llençar la nostra ideologia i aconseguir que altres ens llegeixin. Internet ens obre la possibilitat de reconvertir la figura de l’intel·lectual. I és que, ara, nosaltres també podem ser-ho.

Sobre el futur de la distribució cinematogràfica II

El meu últim post parlava de les incerteses del futur de la distribució cinematogràfica davant les possibilitats que ha obert la xarxa. Uns dies més tard d’haver-lo escrit, per sorpresa meva, vaig trobar una notícia a l’ADN amb el següent titular: Cine en Youtube. Segons explica la notícia, la productora Metro-Goldwyn Mayer ha negociat amb Google que es poguin emetre algunes de les seves pel·lícules en streaming (tecnologia que permet veure un vídeo sense haver-se’l de baixar a l’ordinador) al Youtube. Ara bé, aquest visionat serà possible perquè s’hi inclourà publicitat.

Segons la Metro, amb aquesta accció, pretenen que els seus canals al Youtube funcionin com a videoclubs i, així, acabar amb la pujada i baixada de les seves pel·lícules a Internet de manera il·legal.

A Espanya, fa temps que podem veure tot tipus de films en streaming gràcies a pàgines com Cinetube o Estrenosonline, tot i que sense control dels drets.

Sobre això, hi ha dues coses que em fan pensar: per què hauríem de veure una peli en el canal de la MGM, amb publicitat, mentre podem veure-la en un altre lloc sense la molesta publicitat? I, d’altra banda, com s’ha près això Apple, en què la descarrega amb drets s’ha de pagar a un relatiu baix preu a través del seu iTunes Store?

Sobre el futur de la distribució cinematogràfica

S'han donat suficients exemples i arguments sobre el tema que Internet és el mitjà del futur. De fet, en comunicació, ja fa temps que es diu que, si no estàs a la xarxa, no existeixes. A Internet conviuen les grans empreses, que hi publiquen contingut, amb la gent del carrer, que també hi pot publicar contingut.

Si a aquests dos fets li unim la democratització dels preus en càmeres de vídeo i, alhora, el fet que les càmeres digitals són senzilles d'utilitzar, podem topar-nos amb la controversia sobre el futur del cinema.

Amb aquest avanç tecnològic, qualsevol persona pot fer una pel·lícula i distribuir-la gratuïtament per Internet. Ja no cal tenir contactes amb una sala de cine. Un exemple de film que ha aconseguit força difusió gràcies a aquest mitjà és Zeitgeist.

Davant d'això, crec que cal preguntar-nos una questió: si el sistema de distribució cinematogràfic tracional desapareixerà. Per una banda, tenim l'exemple de la ràdio que, quan va aparèixer la televisió, tothom creia que acabaria desapareixent. Els anys ens han demostrat el contrari. Ara bé, per una altra banda, per què continuar pagant diners si a casa puc tenir una sala de cinema que m'ofereix un ventall més ampli per escollir? És a dir, gràcies a la xarxa, podem decidir veure la última de Hollywood o el que ha gravat el veí del costat.

Personalment, crec que els cinemes tradicionals s'han de replantejar. Han de començar a proporcionar noves experiències que no es puguin tenir a casa, davant de l'ordinador.

Màrqueting viral, una moda més o un nou recurs?

Últimament, el màrqueting viral està de moda. Des de l'explosió de l'Amo a Laura per MTV i el Opá, yo viasé un corrá, sembla que la gent està molt disposada a enviar-se vídeos. A partir d'aquí, moltes agències han començat a pensar en petites històries per passar a través de la xarxa. La gent de publicitat pensa que els consumidors estan disposats a perdre el temps amb aquest tipus de creativitats virals. Això no obstant, jo crec que els targets són molt més ganduls del que es pretén.

Ja fa bastants anys que tinc correu electrònic i, des de llavors, mai he rebut un vídeo de màrqueting viral. Bé, menteixo, recordo que vaig rebre el de Amo a Laura. Res més. Sí que he rebut vídeos, però no que tinguessin un missatge comercial darrere. En el cas que n'hagués rebut, dubto molt que l'hagués reenviat a algun dels meus contactes. La meva experiència personal crec que pot ser extrapolable a una part del públic jove. I, per contra, se suposa que som els que més estem ficats dins la xarxa.

Per tant, crec que és necessari buscar alternatives més novedoses al màrqueting viral. Diria, fins i tot, que el màrqueting viral ha passat de moda. Personalment, crec que hauríem d'anar més encaminats cap a la interacció instantània i no pas a demanar una col·laboració (en el cas del viral, que s'envii als amics). Perquè, al consumidor, li costa expandir la comunicació de les empreses si això li suposa un mínim d'esforç.